“En un context d’expansió del capitalisme, el deute ha servit para imposar austeritat social, privatitzar els mitjans de reproducció i per intensificar el mecanisme de dominació (…), però també ha funcionat com una espècie d’ajuda mútua, un sistema pel qual les comunitats feien circular els seus recursos limitats entre els que més els necessitaven”
Silvia Federici
Des de la comissió feminista ens hem proposat compartir unes reflexions sobre dos conceptes que tractem diàriament: les finances i el deute.
La majoria dels estudis i reivindicacions relacionades amb el deute es centren en el pla macroeconòmic. Però, és possible abordar el deute des del que és quotidià i amb una mirada feminista? No només és possible, sinó que és necessari.
La crisi del 2008 va accelerar la transició del wellfare al debtfare. Això significa passar d'una economia del benestar a una economia del deute, que afecta les partides més sensibles per a les dones, com són la sanitat, l'educació i la dependència.
A escala macro, el deute extern és el pretext del Banc Mundial i l'FMI, per imposar Programes d'Ajustos Estructurals, que es tradueixen en retallades dràstiques en les estructures dedicades a la reproducció social i fomenten la privatització d’allò públic. Al nord global, mentre els salaris reals estan caient i l'ocupació es precaritza, la necessitat d’endeutament per assegurar-se la subsistència mateixa, s'intensifica. La demanda de crèdits dedicats a finançar educació, sanitat i consum cada dia són més habituals.
Així mateix, l'endeutament massiu facilita trobar sortida a la sobreproducció, i les economies perifèriques es converteixen en territoris atractius pel capital, i el sector financer és molt rendible.
L'expansió del deute també accentua les desigualtats socials. Mentre que les persones amb patrimoni s'endeuten per millorar els seus actius i generar més riquesa, les llars més pobres ho fan per fer front a les despeses quotidianes. El gènere, a més, constitueix un factor que condiciona tant les oportunitats com la capacitat financera de les dones, especialment degut a la desigualtat salarial i altres situacions derivades de la feminització de la pobresa.
Davant l'aprofundiment d'aquesta economia del deute, les estructures de finances ètiques —com Coop57— intenten escapar-se d'aquesta lògica de reproducció de les desigualtats. El crèdit es posa al servei de la transformació social, amb una economia subordinada a les persones i arrelada al territori.
Un exemple són els avals mancomunats, que constitueixen la principal eina de garantia de Coop57 i funcionen gràcies al compromís de la base social del projecte. La fortalesa del teixit social es transforma en múscul econòmic. El capital social de les entitats es converteix en capital econòmic, possibilitant l'accés al finançament a entitats que, en un inici, compten amb recursos escassos.
Quan els mecanismes de garantia financera no van lligats a allò històricament masculinitzat com ara el patrimoni i el poder financer, sinó que respon a mecanismes de solidaritat i suport mutu, la resposta és molt diferent. A Coop57 els avals mancomunats tenen un rostre majoritàriament femení demostrant que plantejaments alternatius generen resultats diferents.
Davant dels mecanismes financers que, intencionadament, cada vegada són més sofisticats i incomprensibles pel comú de la població, des de Coop57 reivindiquem la transparència, l'equitat, l'autogestió i la participació directa en la presa de decisions. En definitiva, el suport mutu basat en la confiança entre iguals.
Comissió feminista Coop57
Per aprofundir sobre el tema, des de la Comissió Feminista us recomanem la lectura del llibre «Una mirada feminista del deute» de Verónica Gago i Luci Cavallero:
