[Editorial Butlletí 30]

Ja a l'any 2006, abans de l'esclat de la darrera crisi financera, el Relator Especial pel dret a un habitatge adequat de Nacions Unides va assenyalar que els problemes més importants per exercir aquest dret a l'Estat Espanyol eren l'especulació, la corrupció, l'assetjament immobiliari, l'escassetat d'habitatge públic i l'habitatge buit. Les seves conseqüències ja les coneixem i patim: llargues llistes d'espera per accedir a un habitatge social, la necessitat de compartir pis, el drama dels desnonaments, especialment avui per l’impagament de les rendes de lloguer i de les execucions hipotecàries, la sobre-ocupació, el re-lloguer d'habitacions, i les, moltes vegades invisibles, persones sense llar que viuen al carrer. Actualment, segons estadístiques oficials, a l'Estat Espanyol hi ha  22.938 persones en aquesta situació i cada 5 dies en mor una d'elles, reflectint, només, la punta de l'iceberg d’unes desigualtats socials cròniques i d'una problemàtica estructural que mostra la vulneració sistemàtica del dret a l'habitatge i la dignitat humana.

A l'Estat Espanyol, el dret a l'habitatge ni s’ha garantit ni s’ha protegit ni s’ha desplegat, essent un sector basat en l’especulació, el lucre i els rendiments on, com es demostra diàriament, no tothom hi té cabuda. Encara que es tracti de quelcom tan essencial pel benestar i la dignitat de les persones com la llar on viure. Les polítiques d'habitatge han estat clarament insuficients per corregir els efectes negatius que les mans invisibles del mercat provoquen. I encara més, l’han fomentat, recolzat i reforçat. L'Estat s'ha centrat, tradicionalment, en el foment de la compra d'habitatge mitjançant, per una banda, desgravacions fiscals generalitzades en l'adquisició i, per altra, en una política pública d'habitatge que ha reproduït el model mitjançant la construcció d'habitatges protegits de compra. Per tant, es pot afirmar que la tendència a un model residencial basat en la propietat de l'habitatge no és un aspecte cultural sinó que ha estat promogut per les polítiques públiques d'habitatge.

Un informe recent explica que el preu dels pisos de segona mà s’ha incrementat un 8% en els primers 6 mesos de l’any a l’Estat Espanyol. Aquest increment correspon, en bona mesura, a voluntats especulatives. I tornem-hi que no ha estat res. A Barcelona, on les xifres doblen la mitjana estatal, la meitat de les operacions de compra fetes en aquests sis mesos són de caràcter inversor i amb voluntat especulativa i, del total d’aquestes operacions, el 42% són fetes per inversors estrangers que hi veuen una bona oportunitat de negoci. Les xifres parlen per sí soles i les conseqüències afloren aviat: una mena de nou tsunami especulador, silent i invisible. Els efectes reals de tendències com aquestes es transformen en un encariment artificial dels preus, posant barreres més altes d’accés a l’habitatge per a molta gent, tant per a la compra com pel lloguer. La tensió alterada entre l’oferta i la demanda fa que els mercats situïn els seus preus d’equilibri lluny de les necessitats de la majoria i provoca que molta gent es vegi abocada a situacions de precarietat residencial.

El sistema econòmic hegemònic mercantilitza tot el que pugui generar excedents i venera tot allò que pugui afegir-se a la suma del PIB per després, maliciosa i erròniament, traslladar-ho a la creença dogmàtica d’un progrés mal entès.

La inevitable conclusió és que béns bàsics com l’habitatge haurien de quedar al marge de la lògica immediata del màxim benefici. I el més irònic i preocupant és que encara no hem sortit dels efectes de la darrera bombolla. Sembla ser que els cicles del capital especulatiu no han volgut aprendre res. És hora de capgirar, transformar i entendre la realitat des d’un altre prisma.

Per subvertir aquest model residencial, Coop57 s’ha proposat recolzar experiències pràctiques que reverteixin les bases del model establert. Com sempre, l’aportació i el valor afegit és més qualitatiu que quantitatiu. És necessari (de)mostrar que hi ha alternatives, que un altre model residencial és possible i necessari. Cal posar les necessitats residencials de les persones al centre de la producció, la distribució, el consum i el finançament de l'habitatge i, per tant, aquesta ha de ser la finalitat d'un sistema de provisió residencial alternatiu i transformador que posi al centre la sostenibilitat de la vida. No solament és un model teòric, són experiències pràctiques per començar a assajar i afrontar les dificultats i contradiccions que sorgiran al llarg del camí. Coop57 ha de recolzar iniciatives que s'orientin cap a la recuperació del valor d'ús de l'habitatge, posant l'èmfasi en el fet social d'habitar-lo, enquadrant-se en un procés social, polític i econòmic centrat en la reproducció i la cura de la vida. Les propostes que Coop57 recolza trenquen i confronten un sistema basat en el règim de tinença de propietat privada i proposa un sistema de propietat col·lectiva. Confronten un sistema de producció d'habitatge basat en l'explotació i guiat pel màxim benefici en el menor temps possible, amb un sistema de producció cooperativa que generi un retorn social a la comunitat. Passar d’un consum individual i privatiu a un consum col·lectiu i solidari basat en l'ús. Acabar amb un sistema residencial basat en un finançament especulatiu i potenciar un sistema de finançament ètic, col·lectiu i solidari.