[Editorial Butlletí 34 · Octubre 2018]

El 15 de setembre de 2008, Lehman Brothers –llavors, el quart banc d’inversió dels Estats Units i imatge icònica d’un col·lapse financer global– es declarava oficialment en bancarrota. En el país del lliure mercat, la Reserva Federal d’Estats Units va xi­frar, cinc anys després, en 12,6 bilions de dòlars la quantitat que va mobilitzar per estabilitzar el sector financer, la qual cosa equivalia a més del 80% del seu PIB de 2007. Aquest tsunami va provocar una reacció en cadena de tot el sistema financer amb conseqüències desastroses per les economies de tot el món.

10 anys després, hi ha qui diu que la crisi financera ha passat. Que ja fa anys que els indicadors macroeconòmics estan en verd. Que s’ha recuperat el creixement econò­mic... Però el que realment ens demostra el pas del temps és que el propi capitalisme és el major generador de crisis i desigualtats. I ja ens sabem la norma. Qui n’acaba pagant les pitjors conseqüències són les persones i, especialment, aquelles més vulnerables. Per a molta gent la crisi no ha passat sinó que n’ha endurit les seves condicions de vida.

Segons un informe de la Fundació FOESSA, en termes d’ex­clusió social, a l’Estat espanyol la crisi financera s’ha cobrat un increment de 1,2 milions de persones en situacions de vulnera­bilitat. En total, a 2018, hi ha 8,4 milions de persones en una situació d’exclusió, de les quals, 4,1 milions de persones (un 8’8% de la població total) estan en una situació d’exclusió seve­ra. L’increment d’aquestes últimes ha estat del 40% des de 2008, aguditzant-se en el cas de dones i persones migrades.

Aquests 10 anys, també han deteriorat un sistema de pro­tecció social cada cop més fràgil. Sumat a les brutals re­tallades públiques en inversions socials, hem de recordar la reforma laboral perpetrada l’any 2012, on es trencava qualsevol intent d’equilibri entre empresaris i treballado­res institucionalitzant i oficialitzant la precarietat laboral i fent emergir la primera generació de persones assalariades abocades a situacions de pobresa o exclusió en dimensions com l’habitatge, la salut o el consum de productes bàsics.

Aquest context, a més a més, està abonant perillosament el terreny perquè moviments polítics amb valors propis d’un passat polític obscur, vagin guanyant unes cotes de poder ex­cessivament altes i posant en perill la convivència en la nostra societat.

En el futur i davant les noves barbaritats que vindran, caldrà estar preparades. Dibuixar i construir alternatives que ens facin cada cop més immunes a aquests embats. Així doncs, durant aquests 10 anys, hem vist emergir iniciatives que lluiten contra l’explotació i la precarietat laboral engegant moltíssims projec­tes productius des del cooperativisme, nous col·lectius que es fan responsables de serveis comunitaris, projectes que impulsen un altre model de producció i accés a la cultura o iniciatives que treballen per un nou model energètic generant processos de de­mocratització en la producció, instal·lació, formació i consum. També, han sorgit iniciatives de consum col·lectiu en sectors tan suposadament impenetrables com les telecomunicacions o la mobilitat. Han prolife­rat iniciatives agroeco­lògiques que pretenen retornar la vitalitat al camp i generar un producte sa, fresc i sos­tenible, acompanyat de nous espais per a la comercialització i el consum. Grups de persones que, reuneixen forces i plantegen un nou model d’accés a l’habitatge des del cooperativisme i la no mercanti­lització d’un bé que hauria d’esdevenir universal. Projectes que treballen per a la conservació del medi natural i la sosteni­bilitat de la biodiversitat i moltíssimes ini­ciatives que posen totes les seves forces a la inclusió sociolaboral i l’atenció de persones i col·lectius específics exposats a situacions de vulnerabilitat. I tot revestit de la creació i enfor­timent de noves xarxes d’intercooperació, creant eines i buscant solucions col·lectives per enfortir l’economia social i solidària.

I quina és la resposta que ha donat Coop57 durant la crisis? 2.277 préstecs per va­lor de més de 80 milions d’euros. Fets amb el convenciment que en moments de dificultat és quan més important és activar tots els mecanismes de solidaritat i autogestió cooperativa i compartida. Actuant com una autèntica xarxa que ha crescut de manera exponencial els darrers anys i que ja agrupa a més de 850 entitats i més de 4.000 persones, establint mecanismes de funcionament solidaris per avançar cap a un objectiu comú. Per exemple, el pacte solidari entre sòcies col·laboradores i de serveis alhora de fixar anualment, democràtica i solidàriament, els percentatges tant per l’estalvi com pels préstecs o la creació del Fons de Garantia de Préstec, com a mecanisme solidari per sostenir el risc de manera coral i col·lectiva.

10 anys per resistir des de la solidaritat i el suport mutu, els embats del capital i d’una elit financera, empresarial, institucional i política que ha protegit amb tota la força i con­tundència necessària un sistema que els beneficia i els perpetua en les seves posicions de privilegi.

10 anys per construir i seguir desenvolupant un model socio­econòmic democràtic, autogestionat, col·lectiu, transformador, solidari, inclusiu, intercultural, arrelat al territori i respectuós amb el medi ambient, el territori i les persones.